1. Contacte de llengües

·         Llenguatge: capacitat dels humans de comunicar-nos.

·         Llengua: codi lingüístics.

·         Parla: interpretació personal de la llengua.

El llenguatge està format per:

Elements interns:

·         Estructura lingüística: l’assumim alhora que assumim la capacitat oral. Es defineix com el conjunt de mecanisme interns de funcionament d’una llengua com els sons, els fonemes, el lèxic, etc.; estudia, per tant, l’essència de la llengua.

Elements externs:

·               Ús lingüístic: fet d’usar una llengua en la pràctica per a comunicar-nos. Es tracta, doncs, de les relacions entre la llengua i la societat.

La sociolingüística és una disciplina que analitza l’ús lingüístic relacionant la llengua i la societat on es practica. Té en compte les variables del procés de la comunicació, així com l’ús social de la llengua (registres, àmbits d’ús, intencions dels parlants, varietats lingüístiques, etc.).

El monolingüisme el podem definir com l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat; clarament, aquesta situació és excepcional, estranya, perquè normalment trobem un contacte de llengües.

*No confondre monolingüisme amb l’acceptació d’una sola llengua com a llengua oficial, ja que aquesta ultima situació es concep com una uniformitat en la llengua (també cultura i història) per tal de conformar i refermar una unitat nacional.

No obstant això, com ja hem esmentat, la norma general és el contacte de llengües (plurilingüisme), aspecte que possibilita i facilitat la comunicació entre diferents pobles.

Podem distingir dos tipus de monolingüisme:

·         Individual: una persona utilitza una sola llengua habitualment.

·        Social:  quan en una determinada societat s’utilitza una sola llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual.

Les llengües minoritàries son aquelles que tenen un nombre reduït de parlants.

No hem de confondre les llengües minoritàries amb aquelles minoritzades, ja que aquestes últimes pateixen la interposició d’altra llengua i estan immerses en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística; els seus parlants es veuen obligats a exercir un bilingüisme unilateral per viure-hi.

Bilingüisme: terme polisèmic. Podem entendre el bilingüisme com aquelles situacions en què les llengües en contacte en són només dues o bé, com la possibilitat d’una persona per utilitzar dues llengües a un mateix nivell (aquest últim cas resulta utòpic).

Tipus de bilingüisme:

·        Individual: capacitat d’emprar dues llengües.

Segons el grau d’ús de la llengua: passiu o actiu, segons si només entén la llengua o si l’entén i la parla.

Segons el grau de domini de les llengües: simètric o asimètric, segons si alguna de les llengües es domina més que l’altra.

Segons la motivació psicològica: instrumental o integratiu, segons els motius que indueixen a l’aprenentatge de la llengua.

·        Social: quan el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers que formen grups socials; s’usen dues llengües que alternen segons unes normes d’ús establertes.

Aquest bilingüisme social comporta, en general, una situació de desigualtat, fins arribar al punt que aquest tipus de bilingüisme suposa un procés inicial cap a la substitució lingüística.

*Substitució lingüística: situació dinàmica i inestable, que sorgeix quan una llengua dominant comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra pròpia d’un territori (llengua dominada, minoritzada)  à el desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la substitució d’aquesta per la dominant o bé, la normalització (cas contrari).

·   Territorial: quan trobem un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia.

Diglòssia:

Segons Ferguson: situació en què coexisteixen dues varietats (una alta per als usos formals i altra baixa per als informals) d’una mateixa llengua.

Segons  Fishman: situació en la qual una llengua ocupa els àmbits formals i l’altra, els informals.

·    Diglòssia i bilingüisme: membres de la societat que poden expressar-se en dues llengües, però que tenen funcions diferents.

·         Diglòssia sense bilingüisme: una llengua s’usa com a distintiu de classe social.

·         Bilingüisme sense diglòssia: persones que aprenen una segona llengua per pròpia voluntat.

·         Ni bilingüisme ni diglòssia: situació d’aquelles comunitats monolingües.

Normalització d’una llengua:

Aquest procés que té lloc quan una llengua forastera entra en contacte amb una altra pròpia es pot dividir en dues etapes:

1.   La llengua forastera entra a ocupar certs àmbits d’ús de la llengua que estava exercint totes les funcions lingüístiques de la comunitat (per raons extralingüístiques).

1a. Procés de bilingüització à la segona llengua comença a ocupar les funcions formals.

2a. Procés de monolingüització en la llengua dominant à a poc a poc es va abandonant la llengua dominada i és suplantada per la llengua dominadora.
Diversos problemes:

·         Autoodi

·         Mitificació del bilingüisme

·         Creació dels prejudicis lingüístics

·         Bilingüisme unidireccional

3a. Procés completat à abandó absolut de la llengua dominada.