CREACIÓ PRÒPIA

PARLEM D'IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA...

“Saben que si desactiven l’escola en valencià, la immersió lingüística, l’anima del nostre poble no té futur. Aquest és el futur que volen”.

A continuació parlarem una mica sobre el concepte d’immersió lingüística a la nostra comunitat. Ens inspirarem en l’inici d’un article de Tudi Torró publicat a la revista AlliOli del mes de març.

L’article de Turró comença així:

“és com si la Comunitat Valenciana només existira per als casos de corrupció, megalomanies constructives, grandes eventos i polítics impresentables que durant vora vint anys ni han treballat ni han preservat res del que ens es propi; estem desapareguts per a la resta del món, sense llengua ni cultura pròpies, amb un territori destrossat per l’especulació i sense cap tret que ens identifique”.

No entrarem, doncs, a valorar massa les accions polítiques dels diferents governs dels últims anys, ja que allò que ens interessa és parlar d’immersió lingüística.

Però, abans de tot, que entenem per immersió lingüística?

La immersió lingüística és l'exposició intensiva a una segona llengua, vivint en una comunitat que la parle de forma habitual, per tal d'aprendre-la més ràpidament i assolir així el bilingüisme dels aprenents. També es pot definir com el contacte de l'aprenent durant moltes hores de la jornada amb la llengua que es vol dominar, encara que no estiga a la comunitat que la té com a llengua materna. Per exemple, a l'escola catalana la immersió lingüística s'ha esdevingut pel fet de convertir el català en llengua vehicular de l'ensenyament, de forma que la majoria de matèries s'imparteixen en aquest idioma. Aquesta immersió garanteix un coneixement suficient del català encara que els alumnes parlen altres idiomes fora de l'escola.

Tot i que sembla que ací també podríem parlar-ne d’immersió lingüística, com expressava Torró al seu article, els valencians no tenim mitjans de comunicació ni cap altra eina que parle dels conflictes lingüístics del nostre territori, ni tan sols RTVV n’era un bon altaveu que cridés les injustícies ni les reivindicara. En altres comunitats autònomes, on es valora la llengua i la cultura pròpies, com poden ser Catalunya o les Illes Balears, en sentir parlar de la immersió és produeix una contestació social, s’hi implica tota la comunitat educativa, es creen moviments socials i els ciutadans es posiciones, perquè estan informats i en són conscients del conflicte.

Ja sabem, doncs, que a la televisió, a la ràdio, al carrer, … no en sentirem parlar d’immersió lingüística, però… a les escoles la metodologia d’immersió hi està present? Continuem tenint a les aules alumnes no valencianoparlants i, en la meua opinió, no estem donant respostes ni proposem millores per a la seua formació lingüística; no s’imparteix una metodologia adequada per tal que els alumnes usen equilibradament les dues llengües presents en la societat en què viuen (ara encara menys amb les imposicions del 25% de l’horari en castellà o l’eliminació de moltes línies d’ensenyament en valencià). S’estan carregant centres que funcionen des de 1985 amb programes d’immersió lingüística, no es du a terme el que marca la LUEV,… A més, que no haureu conegut algun mestre que pensa que no cal cap didàctica especial per a l’alumnat valencianoparlant? No us heu trobat Mestres que diuen “es lo mismo pero en valenciano”, GREU ERROR.

Per tant, com a futurs Mestres hem de tindre ben clara la necessitat d’aplicar una metodologia d’immersió, amb aules més interactives, vives, creatives, … unes aules que apropen als xiquets i xiquetes al mon en valencià, vinguen d’on vinguen i parlen la llengua que parlen; sols així aprendran i valoraran la nostra llengua, perquè la sentiran seua. Reivindiquem la IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA!

"PENSAT I FET" (1912-1972)

Pensat i Fet fou una revista fallera de gran repercussió per a la normalització de la nostra llengua. Fou fundada el 1912 per Josep Maria Esteve, Francesc Ramil i Ricard Sanmartí . Durant dècades lluità pel prestigi i reconeixement del valencià, inclús en els anys més difícils per a la nostra llengua, la dècada dels quaranta , anys durant els quals la revista es va mantenir ferma en la utilització del valencià com a llengua exclusiva en la publicació dels seua textos, que tenien gran varietat d’estils; des de escrits festius i de gran caràcter satírics, passant per d’altres amb grans aspiracions literàries. Destaquem alguns dels autors que van contribuir a mantenir l’esperit valencià d’aquesta revista: Nicolau Primitiu, Sofia Salvador, Enric Soler i Godes Miquel Dolç, Joan Amades…

Pensat i Fet es va interrompre, degut a l’esclafit de la Guerra Civil, després de 1936. En eixos anys no sols va ser un autèntic bressol de valencianisme i literatura en valencià, sinó que també fou, ja als anys trenta, la primera revista fallera en subscriure les Normes de Castelló signades en 1932. A més a més, va esdevenir durant la postguerra un dels focus de resistència que els valencianistes feien servir; comés el cas de Ismael Roselló (Pensat i Fet 1960) : “Si ell l’empra (el valencià) però no l’ensenya als fills, cultivant-ne l’estudi i fent-ne l’idioma de la llar i d’ús preferent a tots els llocs, no es podrà dir d’ell amb justícia que siga un valencià exemplar per la seua lleialtat a la cultura vernacla.”

Destaquem aquest mitjà, perquè hui dia no tenim cap publicació que continue amb aquesta línia de lluita constant de la nostra llengua i cultura.

TROBADA D'ESCOLES EN VALENCIÀ - CATARROJA 17/05/2014

El passat 17 d'aquest mes es va celebrar en aquest municipi de l'Horta Sud la trobada d'escoles en valencià d'enguany. Des de la nostra universitat hi vam voler col·laborar i donar el nostre suport a l'ensenyament en valencià i a la nostra llengua. Com ja vaig anticipar en entrades anteriors, juntament amb set companys i companyes, vam preparar un taller per als més menuts.

Aquest fou el primer any que hi participava i he de dir que l'experiència fou magnífica, sens dubte molt positiva i enriquidora; tots els esforços que durant mesos vam dedicar a l'organització del taller van valdre la pena en observar com gaudien els xiquets i les xiquetes de la nostra comarca. 

Com és una vesprada al capdavant d'un taller?

Aquell dissabte arribarem a les quatre de la vesprada, per buscar la nostra taula, el taller 33. Encara amb dues hores i mitja per davant ens posarem en marxa per preparar-ho tot: organitzar el material, pintar el nostre cartell,  lluir-ne les camisetes, ... Estaven emocionats, nerviosos, però disposats a fer-ho el millor possible. L'ambient de trobades començava a extendre's; la cercavila encara no havia arribat, però els primers menuts acudien ja al nostre taller. Començarem vora les cinc de la vesprada. Al llarg de dues hores els xiquets i xiquetes feien cua per realitzar la manualitat que els proposàvem. Tot i que erem huit les persones que ens trobàvem a l'altra banda de la taula, ens faltaven mans i veu per atendre'ls a tots. Moments de bogeria, però de goig van extendre's fins a les nou de la nit, quan començarem a arreplegar-ho tot. 
Va ser una de les millors esperiències d'enguany que estic segura que repetirem l'any vinent a una altra comarca però amb les mateixes ganes i molt més esforç.

EXPERIÈNCIA D'UN PIL

Enguany  vaig fer les meues pràctiques en un centre de Paiporta, el CEIP Jaume I, on l’ensenyament es regia per un Programa d’Immersió Lingüística.

Els alumnes de la meua classe (5éB) eren, en la seua majoria, castellanoparlants. No obstant això, dominaven molt bé el valencià, l’escrivíem correctament i només en l’escriptura de textos propis es podia esbrinar el seu “origen” lingüística, ja que en aquestes redaccions les interferències lèxiques del castellà eren bastants.

El castellà només l’empraven a la classe de castellà i, això si, a l’esplai o a l’eixir de l’escola. En ocasions, ja ni tan sols la seua llengua els servia per aprendre millor el valencià, sinó més bé n’era al contrari: conceptes o processos que havien aprés en valencià, els traduïen, posteriorment, per aprendre això mateix però en castellà.

Vaig preguntar als alumnes si estaven contents de donar les classes en valencià i la major part d’ells em van respondre afirmativament, els agradava aprendre en valencià i saber parlar-lo, perquè com alguns em van dir: “així puc parlar amb els meus iaios en valencià, perquè ells no parlen massa en castellà”.

Un CEIP compromès amb la llengua i la literatura valenciana:

Aquesta escola realitza cada curs unes jornades literàries per fomentar la lectura en valencià i per donar a conèixer a tots els alumnes aspectes divertits de la nostra llengua. Enguany no s’han quedat enrere i han celebrat unes jornades molt completes amb tallers de frases fetes, embarbussaments, lectures, .... i tot, sempre, en VALENCIÀ!

II SETMANA D'ACTIVITATS COMPLEMENTÀRIES

CONFERÈNCIA DE LLORENÇ GIMÉNEZ: TÈCNIQUES DE NARRACIÓ

El dijous 10 d’abril va tindre lloc, a la sala d’usos múltiples de la facultat, la conferència de Llorenç Giménez, més conegut com a “Llorenç el contacontes”. Tot i que es tractava d’una proposta molt atractiva i interessant perquè era molt útil per portar-la, en un futur, a les nostres aules, l’assistència a la xerrada fou mínima, aspecte que em va sorprendre molt.

Una conferència sense guió previ, però que va superar tota expectativa. Aquest guió no fou necessari, ja que Llorenç ens va sorprendre a tots amb la seua capacitat d’enllaçar fets, anècdotes, contes,... tot establint una relació, un fil conductor, que dotava de sentit a tota aquella informació que ens va proporcionar en tant poc de temps.

Un dels aspectes que més em va sorprendre i que guardaré a la memòria per a quan siga mestra, és la idea que per a contar contes el més important és que t’agrade la història i que vivències allò que contes mentre ho fas. Pense que sense tindre en compte aquestes qüestions i, encara que aprengues perfectament els contes, mai seràs capaç de fer gaudir els alumnes com ho va aconseguir Llorenç amb nosaltres; és clar que l’experiència juga, també, un paperfonamental.

La conferència fou vitalista, personal, molt natural i diferent de les conferències més formals a les quals solem acudir; les dues hores de la conferència passarem volades i, no sols ens van entretenir i passarem una bona estona, sinó que, a més, vam aprendre moltes coses útils que ja podem començar a practicar a casa amb els més menuts.

Una vegada creus en la teua història i en tu mateix, cal tenir en compte l’ambient i el destinatari de les nostres narracions. Personalment, pense que crear un bon clima a l’hora de contar un conte és molt important per a garantir-nos l’èxit, perquè si som capaços de crear un ambient lúdic-festiu, els alumnes estaran atents i intrigats, gaudiran del moment i de la història i, la seua predisposició d’escolar i de comportar-se també serà, probablement, molt bona. Pel que fa referència al destinatari, també cal afegir que és molt important adaptar i adequar les nostres històries al nivell de l’alumnat, donat que, com ens va explicar el contacontes, si és una narració per als més menuts, caldrà afegir objectes, explicacions o traduccions, caldrà acompanyar els contes més llargs amb il·lustracions, ... Així, aconseguirem que la nostra narració siga comprensible i mantindrem l’atenció dels xiquets i xiquetes. 

Arribats a aquest punt i en relació amb el que acabem d’explicar, hem va agradar moltíssim com Llorenç tenia organitzats els seus materials, en eixes maletes velles que em feien pensar en la lectura com el mètode més fàcil i barat de viatjar. En eixes maletes trobaríem, probablement, multitud d’històries i experiències, multitud de moments meravellosos i molt gratificants, perquè són moments en els quals, per mitjà de la lectura i dels llibres, no només entretenim els més menuts, sinó que també els ensenyem quantitat de valors, lliçons de vida, conductes i actituds, ... Els contes estimulen la seua imaginació i creativitat i per aquests motius hem d’utilitzar-los, com més millor, a les nostres aules. 

Un altre element que destacaria de la conferència és com Llorenç ens va explicar que cal anar actualitzant-se i adaptant-se als nous temps, a les noves necessitats i a les noves demandes. En aquest sentit, va esmentar com havia augmentat, durant les seues sessions com a contacontes, la utilització de llibres a l’hora de contar les històries. Em va fer molta gràcia una obra en concret de les que ens presentà: El petit globus vermell; aquest material, un conte en blanc, em va agradar especialment, perquè em va semblar un recurs molt interessant que jo no coneixia i que donava molt de joc a l’hora de plantejar diferents històries, ritmes o, fins i tot, diferents ordres a l’hora de contar una mateixa història (contar-la començant pel final o bé, pel principi). A més a més, aquest tipus d’obres no solament ens permeten inventar-nos i contar les nostres pròpies històries, sinó que, també, ho podem fer cantant. Cantar, com ho va fer Llorenç, pense que és prou difícil sense tindre molta experiència, però és una habilitat que crida moltíssim l’atenció tant dels més menuts com dels grans. Vaig gaudir com una xiqueta durant aquests minuts en què la paraula narrada es convertia en cançó, en una cançóimprovisada i fluida; va ser fantàstic i em va fer pensar perquè no es treballa més la musicalitat dels textos, independentment del seu gènere. 

Tota la sessió va ser una experiència fantàstica que em va fer recordar aquelles vesprades quan anàvem a la biblioteca de l’escola o a la biblioteca municipal i gaudíem escoltant, ja des de ben menuts, els contes de Llorenç. Mai hauria imaginat que, vora deu anys després,assistiria a una conferència d’aquest magnífic contacontes a la meua facultat. Per a mi, fou una experiència molt motivadora i realment útil, perquè d’aquesta sessió m’emporte, com es pot deduir després d’aquesta ressenya, una bossa plena de consells i de recursos que estic segura que utilitzaré quan siga mestra. 

QUIN FUTUR M'ESPERA QUAN ACABE MAGISTERI?

Conferència sobre les oposicions impartida per Beatriu Cardona.

Hui dilluns 7 d’abril, el nostre futur com a mestres de primària és una mica incert o, com s’ha esmentat en la xerrada de Beatriu Cardona, "imperfecte". No obstant això, no hem de perdre l’esperança ni hem de deixar-nos véncer per les retallades, les noves polítiques educatives, el nou currículum, ... Com a futurs mestres hem de fer front a totes les adversitats i continuar lluitant per allò a què tenim dret, allò que tant ens ha costat aconseguir: una escola pública, de qualitat i en valencià.

Tot i que el procés de les oposicions és una carrera plena d’obstacles i sotmesa a canvis constants i il·lògics, hem d’esforçar-nos per aconseguir ser mestres, per poder impartir la docència i per poder gaudir d’aquesta professió que hem triat, la qual és, segons la meua opinió, la professió més bonica i gratificant del món. Tot i això, si som vertaderament crítics, podríem considerar aquest procés com una prova més que ens obliga a competir contra els nostres companys de professió; un procés que devalua el treball de la universitat i que no fomenta la col·laboració dels mestres. A més a més, trobar-ne qualsevol paregut entre el temari de les oposicions i la realitat serà una coincidència, donat que el temari és del 1993.

En aquesta xerrada no solament ens proporcionaren informació sobre el procés d’oposició, els requisits per presentar-se i els mèrits, sinó que gràcies a aquestes dues hores, els assistents vam eixir plens d’esperances i motivats i amb moltes ganes de continuar formant-nos i treballar durament. També vam eixir amb una visió més oberta a la possibilitat d’opositar a les Illes o a Catalunya, perquè gràcies a les borses extraordinàries que ofereixen aquests territoris, treballar fora de la nostra comunitat és altra opció molt bona per poder acomplir el nostre somni de ser mestres.

En l’última part d’aquesta conferència se centraren més en la reivindicació de l’escola en valencià, donada l’actual situació de supressió de línies i d’obstacles legals que haurà de fer front la nostra llengua amb la nova llei d’educació. Aquestes paraules de Beatriu Cardona em van fer reflexionar encara més sobre la importància que té, per a mi, ser mestra i poder impartir les meues classes en valencià. Anteriorment ja havia reflexionat sobre aquest tema, però, cada vegada més, estic convençuda de la importància que té que tots els docents lluitem per aquest dret, el de l’ensenyament en valencià, perquè si també ens lleven aquesta possibilitat, aconseguiran silenciar-nos i, la nostra llengua no tindrà la força suficient per subsistir. Per aquest motiu, vaig eixir de la conferència satisfeta per participar enguany en la trobada d’escoles en valencià, perquè enguany és més necessària que mai la col·laboració; el 17 de maig lluitarem i defensarem la nostra llengua i reivindicarem els nostres drets en aquesta festa tan important per a moltes escoles.

TROBADA D'ESCOLES 2014

Seguint amb la idea expressada en l'article del STEPV, aquest any des de la Facultat de Magisteri, volem lluitar per l'escola pública en valencià; hem de fer-ho, entre altres coses, participant en les trobades d'escoles. Juntament amb un grup de companyes estem organitzant un taller per dur-lo a terme el 17 de maig a Catarroja.

ANIMALETS RECICLATS és la nostra proposta de taller. Portem preparant-lo des de la I Setmana d'Activitats Complementàries. Està sent una organització complexa i una mica enrevessada, donat tots els aspectes que hem de tenir en compte: temps, materials, quantitats, pressupost, ... no obstant això, continuem treballant amb moltes ganes i il·lusió per tal que el nostre taller agrade a tots els xiquets i xiquetes.

El nostre taller surt de la idea de preparar una manualitat senzilla i barata, en la qual es puguera apostar pel reciclatge i l'aprofitament dels materials quaotidians, sense la necessitat de comprar massa coses. Així, amb els rotllos de cartó del paper higiènic i de cuina podem fer animals divertits i molt vistosos per als més menuts.

Les participants del taller estem implicant-se i invertim moltes hores perquè creiem fermament en la nostra acció per poder canviar una mica les cosses; volem aportar el nostre granet de sorra i representar la nostra facultat en aquest acte tant important per a la nostra escola i per a la nostra llengua.



CAP A UNA RENOVACIÓ QUE NO ARRIBA MAI
Conferència inaugural sobre gramàtica d'Anna Camps 

(I Congrés de Gramàtica celebrat durant la I Setmana d'activitats Complementàries)

Segons Anna Camps la crisi de l’ensenyament gramatical a l’escola no és pas una cosa nova, sinó un fenomen que ve de lluny. Ja als anys 70 era percebuda per tothom, però actualment continuen impartint-se unes classes de gramàtica tradicionals, basades en l’anàlisi sintàctic i morfològic; uns criteris caòtics i banals no relacionats amb l´ús de la llengua.  

Per tal de fer front a aquestes metodologies tradicionals s’han desenvolupat diversos intents de renovació de la gramàtica, com la gramàtica generativa i l’estructuralisme lingüístic. Aquesta perspectiva pretenia donar resposta a la crisi de l’ensenyament a partir de la lingüística. Tot i això, continua sense tindre en compte l’ús, el contingut pragmàtic, per la qual cosa és força difícil apel·lar a la competència lingüística, especialment en un context de contacte de llengües.

Des del punt de vista de la gramàtica al servei de l’escriptura, es concep la gramàtica com l’eina per aprendre la llengua escrita i per millorar-la. Introdueix a l’ensenyament nous conceptes relacionats amb el text i el discurs, a través dels quals les formes lingüístiques es posen en relació amb els contextos d’ús.

Així, arribem a la situació actual, on encara està present aquesta crisi de l’ensenyament de la gramàtica, donada la dificultat que suposa l’ensenyament i l’aprenentatge de llengües i l’encreuament entre molts camins en què es troba la gramàtica. No obstant això, per tal de fer front a l’actual situació, en què els contextos d’ús continuen sense tindre cabuda a les aules (els llibres de text actuals no ajuden gens per millorar aquest distanciament perquè només presenten activitats descontextualitzades i que fomenten la repetició i la memorització) és necessari tindre uns models gramaticals de referència, desenvolupar l’activitat metalingüística dels xiquets i crear uns models d’ensenyament basats en aquesta activitat. En aquest sentit, és important destacar que quan els xiquets aprenen a parlar, aprenen també que es pot parlar de la llengua, que es pot jugar amb la llengua, manipular-la, etc. La llengua es fa, per tant, a l’escola, un espai que te com a activitat primera usar i parlar la llengua. Aquesta activitat metalingüística sorgeix de la interacció a l’escola.

Per tant, si des dels currículums es busca el desenvolupament de les habilitats verbals, les quals es consideren prioritàries, perquè continuem impartint una gramàtica que es basa en models formals, que continua amb la tradició, en compte de generalitzar aquells models funcionals que s’ha desenvolupat en algunes escoles de manera més aïllada? Per què no cohesionar i treballar les activitats centrades en el llenguatge i els gèneres literaris o l’explicació de textos de forma conjunta?

Com a futurs mestres, hem de transmetre als nostres alumnes la necessitat d’aprendre gramàtica, però això només és possible amb un esforç cap a la innovació. Per aquest motiu és imprescindible fer de l’aprenentatge de la gramàtica un procés significatiu, a més d’entretingut i dinàmic.  Així, hem d’evitar exercicis de memoritzar, omplir i definir, ja que aquestes activitats no resulten útils per als alumnes; hem d’elaborar exercicis de crear, és a dir, utilitzar els diferents gèneres literaris per a treballar sobre aquests, ja que només amb activitats que tinguen una finalitat per a l’alumnat, la gramàtica constituirà un vertader aprenentatge.

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ AL PAÍS VALENCIÀ

Aquestes dades em van sorprendre moltíssim mentre buscava informació sobre els mitjans de comunicació a la nostra comunitat. Jo no en tenia idea d’aquestes xifres i en llegar aquest document de Francesc Martínez Sanchis (La recerca en comunicació en el País Valencià), vaig començar a reflexionar sobre el tema, tot fent relacions amb allò que vam tractar a classe l’última sessió de dijous.

Actualment, no ens queda cap mitjà de comunicació, oral ni escrit, en la nostra llengua, que ens represente com a poble. En una societat moderna, com es suposa que és la nostra, la presència de la nostra llengua en els mitjans de comunicació és un dret irrenunciable. Tot i això, hem permés que la nostra llengua i, podríem dir que també la nostra cultura local, patisca un procés de minorització. Amb la recuperació de la democràcia després de 1975, es va donar la proliferació dels mitjans de comunicació locals i comarcals en el País Valencià, proliferació que poc a poc a desaparegut, no tan sols per l’actual situació de crisi econòmica, sinó perquè aquests mitjans no han pogut guanyar la batalla a la castellanització de les emissions, la manipulació política, l’aprofitament partidista i el balafiament dels seus recursos econòmics.

Per tal de normalitzar la nostra llengua, per tal de garantir l’ensenyament i l’aprenentatge en valencià i per identificar-nos com a valencians, és imprescindible una presència forta de la llengua, és a dir, tindre uns mitjans de comunicació de qualitat. “Elsvalencians tenim una gran carència en l’actualitat: no rebem informació en lanostra llengua. No descobrim res de nou si afirmem que els mitjans audiovisualssón el major i més potent instrument de masses per enfortir, i al mateix tempsposicionar, la nostra llengua i la nostra cultura en el món. Són l’eina mésimportant que podrem tenir per cohesionar socialment i culturalment laComunitat Valenciana, així com també l’única via perquè el ciutadà pugadisposar d’informació de proximitat no condicionada per interessos privats.”

Per tot això, pense que els ciutadans hauríem de lluitar pel nostre dret de rebre informació en la nostra llengua, perquè només  amb una ràdio i una televisió públiques podrem avançar cap a la modernització, ja que aquests mitjans són espills de la diversitat social, de la diversitat política, així com també de la possibilitat de qüestionar els valors dominants, aquells que des de la política ens volen fer creure que som inferiors i poden manipular-nos com a ciutadanes i com a poble. 

E-MAILS A UNA MESTRA

Títol: E-mails a una mestra

Autor:Trencha i Perea, Mireia

Publicació: Lleida; Pagès, 1998

Col·lecció: Argent Viu, 30

E-mails a una mestra és una obra de Mireia Trenchs que ens parla d'un experiment d'aprenentatge de llengua estrangera dut a terme per ella en una escola primària de Harlem (Nova York). Aquesta obra m'ha agradat molt perquè m'ha induït a la reflexió sobre la quantitat de recursos i metodologies que, com a mestres, podem emprar a les nostres classes de llengua i que poden motivar als alumnes i aconseguir que el seu nivell lingüístic millore.

En un primer moment, em va cridar l'atenció la data de publicació d'aquesta obra (1998), ja que tractava el tema de les noves tecnologies i de la comunicació electrònica, tot per mitjà de l'aplicació a les escoles. Pense que, hui en dia, tot i la multitud de recursos electrònics i noves tecnologies, els mestres no els aprofiten per impartir i millorar les seues classes; Actualment, les classes de llengua continuen sent classes, generalment, teòriques que no surten de les necessitats ni interessos de l'alumnat, no tenen en compte el context històric en què viuen: vivim en l'era de la comunicació i la informació. Aleshores, per què no aprofitar-nos d'aquestes tecnologies? Serà por? Mandra? O, tal vegada, ignorància?

Com he pogut conéixer gràcies a l'obra de Trenchs, el ventall de possibilitats del correu electrònic com a eina pedagògica és molt ampli i diversificat. Una vegada la tecnologia és a l'abast de les escoles la seua utilització s'adapta a cada context concret on es vol incorporar. Dins d'aquest ventall de possibilitats la comunicació per escrit (ja siga en la llengua materna, ja siga en una segona llengua o en una llengua estrangera) n'és el denominador comú.

Gràcies a aquesta obra, que sense cap dubte recomane, he aprés algunes de les possibilitats per ensenyar l'expressió escrita d'una manera diferent i motivadora per a l'alumnat. A més a més, pense que l'e-mail és una bona eina per treballar no tan sols l'expressió escrita i la creació de textos, sinó també per millorar la lectura, per ensenyar com seleccionar informació, on buscar-ne (proporcionar recursos lingüístics com diccionaris, manuals, etc.), etc.